Twitter Facebook YouTube Instagram flickr RSS Inici Contacte Mapa web Català | Español    Traductor: 
Esteu aquí: Inici Festes i cultura popular El Marraco
« Juny 2017 »
Juny
DlDtDcDjDvDsDg
1234
567891011
12131415161718
19202122232425
2627282930

El Marraco

L’origen

L’origen del Marraco, cal situar-lo en un ésser fantàstic i malèvol, recurs dels adults per espantar les criatures. Cridar el marraco amb aquesta finalitat no és un fet exclusiu de Lleida, sinó que també se’l cridava així al Maestrat i a Menorca amb la variant marreco, quan volien fer por als petits. Invocar el Marraco en territoris de parla catalana seria com invocar el coco en territoris de parla castellana.

En el marc d’un procés de revitalització festiu més ampli, el 1906 es dugué a terme la reforma dels gegants faraons i el 1908 es crearen nous elements festius per revitalitzar i fer més lluït el seguici del Pregó, el 1907, un grup de lleidatans, encapçalats des de l’Ajuntament pel tinent d’alcalde republicà, Manuel Soldevila i Carrera, decidiren de donar forma corpòria  a aquell ésser fantàstic. Així va néixer el Marraco.

1907-1912 /1915

imatge: M.Herrera i Ges. Arxiu

Marraco (1907)El primer Marraco fou construït amb serioses dificultats. Inicialment anava muntat sobre un carro de difunts i estava fet amb una carcassa de fusta inicialment recoberta d’escaiola. Una tronada el va desfer cinc dies abans de la Festa Major i finalment se li recobrí el cos amb paper d’estrassa. Es presentà el dia 10 de maig a l’inici del Pregó.

Aquest Marraco sortí ininterrompudament fins el 1912 i reaparegué per darrer cop el 1915, tot i que des d’aleshores sempre hi hagué veus que en reclamaren la seva reaparició, com la del regidor Costa, que al ple municipal la reclamà per la Festa Major del 1932.

1941-1955

imatge: Fons Cuyàs. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya

Marraco (1941)El 1941 reaparegué el Marraco, fruit de l’encàrrec de la Comision de Fiestas, Ferias y Mercados al taller barceloní d’A. Domènech, artesà especialista en imatgeria i carrosses festives. El cos fou emmotllat amb guix sobre tela metàl·lica i muntat sobre el xassís d’un antic camió. Costà 6.152,35 pessetes.

Aquest Marraco, com l’anterior, era arrossegat per un grup d’homes a qui l’Ajuntament gratificava. També l’unia amb l’anterior Marraco el fet que ambdós tenien la funció principal d’empassar-se els nens i les nenes per la boca i expulsar-los per la cua, que funcionava com un tobogan. En sortir, se’ls donava una llaminadura.

El 1955 fou la darrera vegada que aquest Marraco sortí al carrer. L’any següent la comissió de festes el suprimí ateses les dificultats de mobilitat que tenia i l’alt cost que suposava treure’l. Ara bé, el compromís de la comissió era fer-ne un de nou al més aviat possible.

 

1957 –1992

 imatge: Arxiu Gómez Vidal (1957)

Arxiu Gómez Vidal (1957)Conseqüència d’aquest compromís es plantejà com s’havia de fer el nou Marraco, amb rodes, o amb potes, a l’estil de les bèsties festives catalanes. Fruit d’una enquesta que es realitzà i de la voluntat modernitzadora, s’acabà motoritzant, muntant-lo sobre un xassís d’automòbil i fent que el cap i el coll fossin mòbils, i se li il·luminessin els ulls i que fos més gran que l’anterior. El nou Marraco, que perdria definitivament la seva característica principal, la d’empassar-se els infants, fou construït sota la direcció de l’arquitecte municipal Lluís Domènech i Torres. Es presentà el 14 de maig de 1957.

La seva estrena fou un acte sonat. A les 18h del dia 14 sortí la rua que havia d’alliberar la bèstia, suposadament capturada a la “Serra del Pinell”  per un paleontòleg birmà, formada per bandes de música, motoristes del Moto Club i Vespa Club, gegants, bastonets, capgrossos, els exploradors que el capturaren i una corrua de feres del Circo Italiano, que aquells dies feia estada a la ciutat.. El Marraco es deslliurà de les cadenes a la plaça Sant Joan  emetent un bramul esfereïdor, enmig del so de les bandes i de pirotècnia.

El nou Marraco estaria en actiu fins el 1992, encara que el 1982 i degut a les riuades d’aquell any, calgué refer-lo gairebé íntegrament, feina que dugué a terme Josep Pepin Cano.

 

1993

  imatge: Hermínia Sirvent

Hermínia Sirvent (1993)El Marraco que coneixem avui en dia és fruit       d’una renovació de l’element insigne del bestiari lleidatà que es realitzà el 1993. Joan Miró, qui també ha treballat en moltes d’altres peces de la imatgeria festiva lleidatana com els gegants, capgrossos i cavallets, canvià el seu cos de guix, tela metàl·lica i fusta per una rèplica de fibra de vidre.

A dia d’avui el Marraco és ben viu i, se’ns dubte, ha esdevingut una de les icones de la festa lleidatana i si d’una banda encara pot ser l’element misteriós que ens ajuda a fer que els nens i les nenes de Lleida siguin obedients, també, per a ells,  representa un pas simbòlic que s’estan fent grans, amb el lliurament dels xumets quan aquesta bèstia gegantina apareix als carrers de  Lleida per Festa Major.