Galeria Espai Cavallers 31-33

Cambra de confinament de Sergi Barnils

Del 21 de juliol al 30 d'agost de 2021

Al mig del carrer gran,

a banda i banda del riu,

creix l'arbre de la vida.

Sergi Barnils

Les cases poden tenir un lloc íntim que es transforma en galeria o espai de creació. Sempre hi ha una finestra i una cambra interior on germinen les retícules, el color i el gest, com li ha passat a Sergi Barnils en aquest confinament que ara ens presenta dins d'un altre espai, adaptat com a sala d'exposicions presencial i en xarxa, en la vivència familiar de Josep CanaIs a Sant Cugat del Vallès.

Des de quin lloc? Puc imaginar-lo davant la taula on escriu i pensa, lluny dels grans formats a què ens té acostumats, amb papers d'una mateixa mesura, d'acord amb els límits de la superfície utilitzada . El resultat són aquests vint-i-tres papers que, entre finals de febrer i l'estiu, en ple trajecte de confinament, li han permès generar peces molt íntimes. De la cambra a la convivència familiar i l'angoixa pels qui patien, però el color esclatava combinant-se amb altres peces d'un caràcter més auster. Amb tot i que podem pensar que les restriccions del moviment en una cambra tancada fan que els signes emergeixin des d'un esperit mancat de llibertat, l’experiència viscuda aquí –a diferència de la feina física del taller–, es converteix en introspecció, en hores i hores de meditació, música i lectura que, de manera progressiva, produeixen un enriquiment interior.

L'estudi no l'he pogut tornar a trepitjar, però la tecnologia ens ajuda a apropar-nos i, a través de Josep Canals, m'hi he acostat i passejat amb l'ull de la càmera, resseguint obres dels inicis, els retrats familiars, les pintures embolicades, el paper d'embalar, les obres a mig fer i aquelles dues zones que sempre m'han cridat l'atenció: la temperada com si entréssim en una UCI, arrecerats mitjançant un plàstic ondulant, una mena de mur transparent, i la freda, el lloc on es desplega el seu món creatiu en una nau immensa.

Des de l’exposició a la Fundació Vila Casas, Maran Ata (2017) o el projecte immediat Alfabeto Segnico (2017) de la Fundació Stelline, que va compartit a Itàlia, amb Capogrossi, Achille Perilli i Joan H. Pijuan, el seu vocabulari plàstic ha seguit en plena evolució: encàustiques, guaixos, aquarel·les, ceres d'oli, tintes... El pas de la geometria a una part més orgànica, a través de la natura i de les formes, ha agafat consistència en aquests mesos d’aïllament. Hi ha una necessitat interior d'ordenar el seu singular alfabet sígnic, tota aquesta cal·ligrafia visual i espiritual que enllaça de manera sensible amb els valors simbòlics dels textos bíblics de l'Apocalipsi: els rius, els arbres i les flors de la ciutat cèlica, transformats en un espai que esdevé paradigma del món botànic, de tot aquell món respirable que pots ensumar a cada pas. I el tancament interior tan sols provocava que pensés en l’exterior... Viatge, exploració, símbol, profunditat, mutació d'elements i revelació que es concentra en cada obra, cadascun d'aquests papers viscuts dins el límit il·limitat de l’experiència combinatòria. Alberto Fiz parla de la seva proposta com si fos “un mantra que restitueix al signe la seva llibertat primària", la que ens permet donar visibilitat a les coses més enllà del que mirem; mentre Martina Corgnati, assenyalava aquest "desig de fer i de pensar fent i fent veure veient".

Les tècniques, com l'encàustica, segueixen d'una manera molt acurada al marge de les formes, de la mateixa manera que no es perd l'essència del seu llenguatge i emergeix el control de la línia com si analitzés i ampliés el detall. Ampliar el detall, configurar, ampliar i auscultar, com el pensament que s'atura mentre la lectura del fragment agafa altres dimensions. Quan em parla de la música, que sempre l'ha acompanyat –com a un dels seus autors estimats, Kandinski–, sigui al taller o en aquesta cambra adaptada al procés creatiu, m'assenyala una diferència important: "a casa se sentia més potent, com si estigués en un auditori, mentre en el taller esdevé una companyia diluïda". Els ritmes de la música i el deler de cantar entraven directament en sintonia amb el color i els ritmes de la paleta, tota una manera de pensar i viure que explica també la seva evolució creativa. Aquesta experiència esdevé un cercle si pensem en aquells anys noranta, quan va fer el pas cap als primers castells interiors, tancats per uns límits que ara s'han transformat en una autèntica cel·la de confinament que l'engoleix a ell i la seva pròpia obra com si fos un autèntic viatge de l'ànima.

Glòria Bosch