BARRI DELS MAGRANERS
BARRI DELS MAGRANERS
Els Magraners, un barri construït des de la dignitat i la resistència, és un barri jove de Lleida que porta una història plena de lluita, autoconstrucció i força col·lectiva. Els seus orígens es remunten a la postguerra, quan moltes famílies, especialment d’Andalusia, van arribar a la ciutat buscant una vida millor. Sense recursos ni un lloc on sentir-se a casa, van trobar un espai als afores, un tossal abandonat i poc valuós per a l’agricultura, però amb l’oportunitat de començar de nou.
Aquest assentament espontani va créixer al marge de la planificació urbana. Les primeres cases es van aixecar sense serveis bàsics: ni aigua corrent, ni clavegueram, ni electricitat. Malgrat les condicions difícils, les famílies van començar a organitzar-se i construir ells mateixos la seva llar. Carrers com Martos, Real o Campiña recorden els llocs d’origen dels primers veïns.
A la dècada dels cinquanta, les tensions entre veïns i propietaris de les terres van començar a augmentar. La falta de regularització i la por a ser desallotjats van portar el barri a una situació crítica. El conflicte va esclatar quan la Guàrdia Civil i les màquines excavadores van aparèixer per enderrocar les barraques. Però els veïns junt amb el pare jesuïta Jaume Nadal al capdavant i amb el suport especial de les dones del barri, van plantar cara i es van posicionar davant de les màquines aturant l’enderroc.
Aquesta acció valenta i simbòlica va marcar l’inici d’un llarg camí cap a la dignificació del barri. Gràcies a la pressió dels veïns i la mediació del pare Nadal, es va començar a legalitzar la propietat i, amb el temps, van arribar alguns serveis bàsics: l’electricitat (1955), l’escola pública Sant Josep Obrer (1961), el clavegueram (1972) i l’aigua corrent (1974).
Aquesta història és també un relat d’un despertar polític. Molts veïns es van unir en moviments veïnals i antifranquistes, alguns d’ells vinculats al PSUC. L’experiència compartida de resistència va fer néixer una forta consciència col·lectiva, que encara avui perdura gràcies a l’Associació de Veïns de Magraners.
Els Magraners representa la voluntat de pertinença i la capacitat de construir comunitat des de les arrels més humils. El seu teixit social continua actiu, lluitant per espais, serveis i dignitat. És un barri que va néixer de la necessitat i va créixer amb valentia.
Patrimoni i equipaments: la construcció col·lectiva d’un barri amb ànima. El barri dels Magraners és un lloc ple d’història, amb espais i edificis emblemàtics que parlen de l’esforç col·lectiu de la seva gent. Aquests llocs són testimonis d’un temps en què mancant serveis, la comunitat va demostrar una gran empenta i autoorganització. Aquests equipaments no només satisfan necessitats bàsiques, sinó que s’han convertit en veritables símbols de resistència, solidaritat i vida quotidiana:
L’Aeròdrom Civit i l’Hangar (1929)
L’origen d’aquest espai emblemàtic es remunta al 1927, quan el senyor Civit va començar a treballar en la construcció d’un aeròdrom en uns terrenys que eren seus. La concessió va arribar el 1929, i l’aeròdrom va funcionar com a infraestructura privada fins al 1934. Durant la Guerra Civil, va ser utilitzat amb finalitats bèl·liques. Amb el temps, l’hangar es va convertir en un espai clau per al barri. Va acollir classes escolars de manera temporal i fins i tot va servir com a habitatge provisional per a famílies sense sostre. El mateix senyor Civit va instal·lar un dipòsit d’aigua (1951-1953) amb capacitat per a 25.000 litres, fonts i dutxes públiques per a veïns i esportistes, i va facilitar la primera connexió elèctrica. Avui, l’Hangar és propietat municipal i gestionat per l’Associació de Veïns.
El Safareig (1960)
Abans que el barri tingués aigua corrent, els primers veïns havien de buscar aigua en canals i sèquies. El pou inicial que es va excavar va haver de tancar-se per salinització. Per això, la inauguració del safareig el 1960 va ser un moment decisiu. Alimentat per una sèquia situada a 300 metres, es va convertir en un espai essencial per a la higiene i la socialització de moltes dones del barri
El Dipòsit d’Aigua (1960–1965)
Davant la necessitat d’un subministrament d’aigua més fiable, els veïns van demanar un dipòsit més gran. Construït entre 1960 i 1965, va permetre la instal·lació de fonts públiques i va marcar l’inici de la urbanització parcial de la zona el 1966. Fins al 1973, l’aigua no arribava encara als habitatges particulars, però el manteniment setmanal que garantien els veïns assegurava un servei mínim però essencial.
El Local Parroquial (1961)
Inaugurat el 1961, aquest espai va esdevenir un centre social polivalent. L’any següent, el 1962, ja acollia una llar d’infants, i en poc temps es va consolidar com un espai de serveis: cooperativa de consum, dispensari mèdic, assessorament legal i sala d’actes culturals. Era el cor social i de cures del barri en una època de grans mancances.
El Centre Cívic (1961–1962)
Inicialment construït com a escola i capella, el centre cívic es va inaugurar entre 1961 i 1962. Va funcionar com a escola fins al 1980, moment en què va ser adquirit per l’Ajuntament. Des de llavors, s’ha convertit en un centre de serveis amb tallers ocupacionals per a joves i activitats diverses per al veïnat. El Cinema Goya (1967)
Cinema Goya
Un altre símbol estimat pels veïns que es va inaugurar al juliol del 1967. Durant dècades, va ser molt més que una sala de cinema, també acollia funcions com a discoteca, sala de reunions veïnals i espai cultural. Va deixar de funcionar el 1990, però el 2012 es va reobrir com a espai per a actes culturals, gestionat conjuntament per les associacions l’Hangar i la Veïnal.
Cada un d’aquests espais forma part de la història col·lectiva de Magraners: un barri construït des dels ciments, amb esforç, empenta i solidaritat