Textos dels poemes

Textos de les obres vocals

En aquesta pàgina podeu consultar els textos de les obres per a veu i piano interpretades al concert de cloenda de La Viñenale, La Vie antérieure en quatre parts, el 24 de setembre de 2026 a les 20.30 h a la Seu Vella de Lleida.

---

Part II

Jesús Guridi — Gabon Jaikoak

Text tradicional basc

Gabon, Jainkoak dizuela agur,
etxekoak, agur etxekoak,
eta auzo guztikoak,
agur, agur bereziki
maizterrenekoak.

Ohea jantzirik dago
buruko birekin,
buruko birekin
eta maindire berriekin,
bi giretan hirun iko
hari sendozkoekin.

Traducció al català

Bona nit, que Déu us guardi,
els de casa, salutacions als de casa,
i també a tots els veïns,
salutacions, salutacions especialment
als qui viuen de lloguer.

El llit està vestit
amb dos coixins,
amb dos coixins
i amb llençols nous,
amb fils ben resistents
filats en dues voltes.

---

Joan Magrané — Combat del somni: Tot deu ser blanc

Poema de Josep Janés

Tot deu ser blanc

Tot deu ser blanc,
com ho era el món entorn de tu,
quan despullaves la neu al pit
i reposaves les roses del teu cos.

On són les roses nues del teu flanc?
Les esfullava una mirada?

Tot resplendia de rosada
en ta nuesa.

Així, tan blanc, deu ser l’oreig,
fi com un glavi,
que fan les roses del teu cel.

Si pogués ser, pur com l’anhel
del teu cel,
que tremolava en llavi,
quan eres nua al cel i al mar
que foren nostres!

---

Maurice Ravel — Histoires naturelles: Le Martin-pêcheur

Text original de Jules Renard

Ça n’a pas mordu, ce soir,
mais je rapporte une rare émotion.

Comme je tenais ma perche de ligne tendue,
un martin-pêcheur est venu s’y poser.

Nous n’avons pas d’oiseau plus éclatant.
Il semblait une grosse fleur bleue
au bout d’une longue tige.
La perche pliait sous le poids.
Je ne respirais plus, tout fier d’être pris
pour un arbre par un martin-pêcheur.

Et je suis sûr qu’il ne s’est pas envolé de peur,
mais qu’il a cru qu’il ne faisait que passer
d’une branche à une autre.

Traducció al català

Aquest vespre no han picat,
però m’enduc una emoció extraordinària.

Mentre sostenia la canya de pescar estesa,
un blauet s’hi ha vingut a posar.

No tenim cap ocell més resplendent.
Semblava una gran flor blava
al capdamunt d’una tija llarga.
La canya es vinclava sota el seu pes.
Jo gairebé no respirava, orgullós que un blauet
m’hagués pres per un arbre.

I estic segur que no se’n va anar volant per por,
sinó perquè va creure que simplement passava
d’una branca a una altra.

---

Marc Migó — Canviar de cel: Ero i Oreneta

Poemes d’Adrià Targa

Ero

Sento el cant d’un ocell. El vull seguir.
Abandono els companys del monestir.

És a l’alba d’un dia blau i fred.
L’ocell em mena, sol, fins a un hortet,

i allà m’embadalexo uns quants minuts,
pels dolors de la vida, més aguts

que la teva cançó, ocell benaurat;
m’estaria aquí amb tu una eternitat,

però jo tinc companys al monestir.
Adéu, ocellet meu, he de partir!

Torno per un camí potser més verd.
Així camina una ànima que es perd.

Arribo i ja no reconec, misteri,
la porta ni la font ni el presbiteri,

i uns monjos, que no són els meus companys,
em diuen que, fa més de tres-cents anys,

un home —com n’ets, diuen, de semblant—
es va endinsar en el bosc seguint un cant

i no se’l va tornar a veure mai més,
seguint un cant, seguint un cant només.

Oreneta

Avui he vist, al meu balcó,
una oreneta perduda,
negra com un pensament,
petita com una espurna.

D’un lloc a l’altre del cel,
com l’insecte contra el vidre,
sembla que vulgui sortir
d’una gàbia que té a dintre.

I així, desorientada,
s’allunya enllà del meu pati.
Qui està així pres, no crec pas
que escapi.

---

Part IV

Frederic Mompou — Combat del somni: Damunt de tu, només les flors

Poema de Josep Janés

Damunt de tu només les flors
eren com una ofrena blanca:
la llum que daven al teu cos
mai més seria de la branca;

tota una vida de perfum
amb el seu bes t’era donada.
Tu resplendies de la llum
per l’esguard clos atresorada.

Si hagués pogut ésser sospir
de flor! Donar-me, com un llir,
a tu, perquè la meva vida
s’anés marcint sobre el teu pit.

I no saber mai més la nit,
que al teu costat fóra esvaïda.

---

Ricard Viñes — La Vie antérieure

Poema de Charles Baudelaire

J’ai longtemps habité sous de vastes portiques
Que les soleils marins teignaient de mille feux,
Et que leurs grands piliers, droits et majestueux,
Rendaient pareils, le soir, aux grottes basaltiques.

Les houles, en roulant les images des cieux,
Mêlaient d’une façon solennelle et mystique
Les tout-puissants accords de leur riche musique
Aux couleurs du couchant reflété par mes yeux.

C’est là que j’ai vécu dans les voluptés calmes,
Au milieu de l’azur, des vagues, des splendeurs
Et des esclaves nus, tout imprégnés d’odeurs,
Qui me rafraîchissaient le front avec des palmes,

Et dont l’unique soin était d’approfondir
Le secret douloureux qui me faisait languir.

Traducció al català

He habitat llargament sota amplis pòrtics
que els sols marins tenyien de mil focs,
i els seus grans pilars, drets i majestuosos,
feien semblar, al vespre, grutes basàltiques.

Les onades, tot fent rodolar les imatges del cel,
mesclaven, d’una manera solemne i mística,
els acords totpoderosos de la seva rica música
amb els colors del capvespre reflectits als meus ulls.

És allí on vaig viure en plàcids delits,
enmig de l’atzur, de les onades, de les esplendors
i d’esclaus nus, tots impregnats de perfums,
que em refrescaven el front amb palmes,

i que només tenien cura d’aprofundir
el secret dolorós que em feia defallir.

---

Joan Magrané — Combat del somni: Els murs que t’isolen del cel i el mar

Poema de Josep Janés

Els murs que t’isolen del cel i el mar
Poema de Josep Janés

Els murs que t’isolen del cel i el mar
t’atresoren, gelosos, de tota mirada.

L’estel de l’alba i els vents deleroses
t’ignoren.

La llum i el mar no et saben.
La nit, les estrelles, es fonen en tu.

Quin atzar duria les meves parpelles obertes
al so o l’estel que ets?

O serien en anhel
o ram de silenci,
o perfum que mai no es marceix?

Somni i llum som teus
en la nit estelada.

Tu, com una immensa mirada...

---

Ricard Viñes — Tears, Idle Tears

Poema d’Alfred, Lord Tennyson

Tears, idle tears, I know not what they mean,
Tears from the depth of some divine despair
Rise in the heart, and gather to the eyes,
In looking on the happy Autumn-fields,
And thinking of the days that are no more.

Fresh as the first beam glittering on a sail,
That brings our friends up from the underworld,
Sad as the last which reddens over one
That sinks with all we love below the verge;
So sad, so fresh, the days that are no more.

Ah, sad and strange as in dark summer dawns
The earliest pipe of half-awakened birds
To dying ears, when unto dying eyes
The casement slowly grows a glimmering square;
So sad, so strange, the days that are no more.

Dear as remembered kisses after death,
And sweet as those by hopeless fancy feigned
On lips that are for others; deep as love,
Deep as first love, and wild with all regret;
O Death in Life, the days that are no more!

Traducció al català 

Llàgrimes, llàgrimes inútils, no sé què volen dir,
llàgrimes que, des del fons d’una desesperació divina,
s’alcen dins el cor i s’apleguen als ulls,
en contemplar els feliços camps de tardor
i pensar en els dies que ja no tornaran.

Frescos com el primer raig que brilla sobre una vela
i ens porta de nou els amics des de l’altre món,
tristos com l’últim que enrogeix damunt d’una vela
que s’enfonsa, amb tot allò que estimem, més enllà de l’horitzó;
tan tristos, tan frescos, els dies que ja no tornaran.

Ah, tristos i estranys com, en les fosques albades d’estiu,
el primer cant dels ocells mig adormits
arriba a unes orelles moribundes, mentre davant d’uns ulls que s’apaguen
la finestra es va convertint lentament en un quadrat de llum;
tan tristos, tan estranys, els dies que ja no tornaran.

Estimats com els petons recordats després de la mort,
i dolços com aquells que una fantasia sense esperança imagina
sobre uns llavis que són per a uns altres; profunds com l’amor,
profunds com el primer amor, i salvatges de penediment;
oh Mort dins la Vida, els dies que ja no tornaran!

---

Marc Migó — Canviar de cel: Mig i Fum

Poemes d’Adrià Targa

Mig

He buscat més enllà d’aquesta mar.
Quan la finestra bufa entre juntures

el vent de fora, i és dolent amar,
me n’he volgut anar. Però perdures

sempre, ànima meva, en les obscures
habitacions. Finestres: no n’hi ha.

Quin cel, des d’aquí dins? I encara jures
que hi ha algun lloc on podries anar.

A dintre teu, un cel i tots els núvols.
Caminaràs, navegaràs, veuràs,

i a la teva butxaca hi haurà núvols.
Canviar de cel per canviar d’esperança.

Però l’ànima sempre, sempre al ras.
Potser és aquí. Potser és aquí. Descansa.

Fum

Diguin els altres: «Quina meravella
aquella terra on sempre bat el sol

damunt del romaní i la llicorella.
En aquell lloc és impossible el dol».

Amic, ja no t’escau la terra aquella.
Vas ser feliç seguint un breu estol

d’ocells. Avui dibuixa’t una anella
damunt la copa. Troba-hi un consol.

A la vora del foc, del mar salvatge,
atura un breu moment el teu viatge

entre els vaixells varats com qui no pensa.
El mariner fuma amb la pipa i fa

lletres de fum. Demà podrem tornar
a fer camí damunt la mar immensa.